La deriva de Luther en la seva 5ª temporada

Cap comentari

L'estrena de Luther, en plena eclosió de la 3ª Edat d'Or de les sèries, va ser un petit gran esdeveniment. Era una sèrie molt britànica en el seu format però dura, fosca, un punt morbosa. Va tenir l'enorme encert, a més, de:

a) Dibuixar un personatge, el del Luther, tallat pels patrons clàssics (home rude, torturat per un passat que el turmenta, amb problemes per estimar i ser estimat) però encarnat per un actor amb una presència memorable (Idris Elba).
b) Dibuixar un altre personatge, el de l'Alice Morgan, que esparracava les costures dels patrons clàssics de femme fatale per confeccionar una Nèmesi potent, autoafirmada i ambigua encarnada per una actriu magnètica (Ruth Wilson).


La clau residia, justament, en l'efecte que l'Alice tenia en el Luther. Com a bona Nèmesi (en la mitologia grega també anomenada "la indefugible"), l'Alice (el nom de la qual, si ens fixem, sona molt a "malice", malícia) ha vingut per ser l'executora de la venjança contra un policia que —tots ho tenim molt clar— no té massa clares les fronteres morals (és d'aquells que posa la fi per damunt dels mitjans, d'aquells que no es preocupen pels efectes secundaris de les seves accions). L'Alice ha vingut a restablir l'ordre, a re-equilibrar la balança. Per fer-ho, per descomptat, és necessari que el seu personatge estigui a la mateixa alçada que el seu contrari. I ho està, en la primera temporada ho està.

[A PARTIR D'AQUÍ, SPOILERS DE LA 5ª TEMPORADA]

Però en aquesta cinquena, els guionistes, absolutament abandonats per les muses, la fan tornar convertida en una molèstia, un gra al cul del Luther que no ha vingut a altra cosa que a aixafar-li la guitarra ara que havia posat tots els seus afers en ordre. En un acte indigne d'escriptura mascle i caduca, els guionistes transformen l'Alice en una incomoditat que ja no ve a re-equilibrar cap balança sinó, justament, a desequilibrar-la. L'Alice que abans era més llesta que ningú, freda i calculadora, que romania en el control sota qualsevol circumstància, ara alterna gestos de gran intel·ligència amb actes maldestres i desafortunats, li tira més el cor que el cap i no sembla tenir mai la paella pel mànec.


Per acabar-ho d'adobar, a l'altra banda tenim un Luther que segueix la línia marcada pels guionistes en les anteriors temporades, una barreja de raydonovanisme malsà que s'obceca en inserir-lo sempre en els més complicats embolics possible i d'un jackshephardisme lostià que l'impel·leix a voler salvar a tothom, fins i tot a aquells que no volen ser salvats, mentre els arrossega cap al seu vòrtex destructiu (no és autodestructiu perquè el Luther sempre és molt curós de sortir-ne il·lès; els seus acompanyants, però...). Però és que, a més, el Luther d'aquesta 5ª temporada adopta un to condescendent i mascle amb l'Alice, menystenint el que ella vol (que el mafiós de torn li torni allò que es seu, els diners que li va robar) per entaforar-li una "solució" que, en realitat, només li va bé a ell. L'escena en la que el Luther parla amb el mafiós és de traca: "Ai, pobreta Alice; és que no sap el que es fa; tu i jo (homes) ens entenem, i arreglem les coses bé, com s'han d'arreglar". Això és, si fa o no fa, el que li ve a dir.

El final —abrupte i esvalotat—, pretesament tanca el cercle obert en la primera escena de la primera temporada. Però, en realitat, és un altre final cristià, d'aquells en els que el protagonista, de taaaaan bona persona que és, fins i tot vol salvar de la mort al seu enemic; l'enxampa per la mà just quan està a punt de caure pel precipici; no el vol deixar caure; però, ai las!, se li escapa de les mans! Ell no el mata, aquesta feina ja la fan els guionistes per ell i així el personatge queda exempt de cap culpa. Encara més, aquí tenim a la pròpia Alice que decideix immolar-se, de manera absolutament incomprensible després dels fets d'aquesta darrera temporada.

Tan de bo, com sembla, aquesta hagi estat la darrera temporada de Luther. Més que res perquè a l'espectador avesat aquesta traïció mesquina a un personatge fascinant li provoca arcades televisives.